Hasta siempre, Don Emilio. Hasta siempre, Profesor

S’en ha anat. El 12 de Juliol ens ha deixat un gran home. Emilio Cayón Sampedro, de professiò Galleg; de vocaciò Mestre.

102 anys regalats al món, en una Espanya negra i trista, tota una vida decicada a l’ensenyança. Galleg d’origen va recalar a Barcelona, al Grupo Escolar Rius y Taulet, de la Plaça Lesseps, Gràcia Divina, avui el CEIP Rius i Taulet, hi ha una petita diferència.. 102 anys!
Soc un dels afortunats nascuts al 1960 que vaig tenir l’immens honor de tenir-lo de mestre durant any, el Bachiller Elemental que deien en el “Plan 1957”, de professor, de conseller, de mirall. Un humanista, intel.ligent, cult, educat i cultivat com pocs en aquella època. Un autèntic cavaller. Va fer equip al Rius amb el gran Joan Valls, i l’ínclit Manuel Recarte, a les ordres del famòs director del centre: Pedro Eismann. Un trio d’assos que segur van marcar per sempre les vides dels seus alumnes.
El Facebook és un invent curiòs i de cops sorprenent; gràcies a això, vaig poder localitzar informaciò del Mestre, més de 35 anys després de deixar el Rius, i per el meu pasme, vaig descubrir que encara era viu amb 100 anys!, i li van fer una entrevista en el seu poble d’origen. La meva neurona és estúpida i vaig perdre l’enllaç. Avui un altre alumne del Mestre, me l’ha passat. Aqui la teniu .Milers de records venien al meu cap tot llegint-lo i mirant aquella foto d’un ancià que un dia era admirat per les mares de l’escola, tan dandy, elegant, seductor, educat que era. Aquell bigotet perfectament retallat, aquells vestits impecables, camises perfectament planxades, “gemelos” sempre, mai botons a les mànigues. Com la foto que veieu, però amb 40 anys menys. Genio y figura…
Era un apassionat de la seva feina. Transmetia el seu entusiasme per qualsevol asignatura que ens donava. Amb ell vaig descubrir que saber Geografia no era només memoritzar els rius “de la península”, que el món era molt més gran i immens que la “España eterna e indisoluble”. Amb ell vaig aprendre a estimar la Història, amb majúscules, a coneixer el passat per intentar entendre el present.
Posava la mateixa passiò en las classes de gimnàstica. “Sonaos bien las narices, chicos, respiraréis mejor”. Fent les taules al camp de bàsket de l’escola a las 08.30 del matí, 3 cops per setmana. I passiò per el seu dream team particular de nataciò, Sergi Contreras – papallona -, els germans Eugeni i Oriol Hosta – esquena i braça, i Jordi Báez –servidor-, crol. I el recordo cridant “Mis chicos, mis chicos han ganado!!”, aquell matí a la piscina del Club Nataciò Catalunya al Parc Güell, quan varem “esborrar” els rivals en el 4 x 25 estils.
I no diguem com estava d’orgullòs del seu equip de basket preferit. Un “auténtico equipo”: Jordi Fornés, Eugeni i Oriol Hosta, Sergi Contreras i Jordi Báez. Ho vem guanyar tot un any, l’home era molt feliç. I a més el seu equip aprobava totes les assignatures. Un luxe. Els suplents s’avorrien d’esperar per jugar, pobrets.
I els seus estudiants preferits, per bons, en Royo, en Dolz, els Hosta… jo no m’incloc, però també em tenia carinyo.
Un home bó. Savi. Cabdal, estimava els seus alumnes i els respectava; i ben al contrari que avui en dia, a la comunitat educativa: es feia respectar per tothom.
Tenia un sentit del humor atípic en la època per un mestre. Un dissabte de partit, va apareixer al col.legi, dandy com sempre, amb el seu gos, un setter anglés. Quan alguns marrecs ens vem acostar a veure el “perro de Don Emilio”, ens va dir: “Eh, es un setter inglés, chicos. Ladra en inglés, castellano, y catalán. Aprended de él, saber idiomas es fundamental”. Llavors reiem, avui les seves paraules ressonen com grans veritats. Quins records que s’acumulen.
“Los derechos del nene!”, -quan als anys 70 es començava a protegir potser més del compte als alumnes- “Los derechos del nene!. ¿Y los derechos del maestro? ¿Y los derechos de los padres?. Habría que hablar…”. Quan l’ancià professor hagi vist quina mena de disciplina i respecte hi ha avui en dia, s’esparbararia de ben segur.
Una escola pública, el Rius i Taulet. ( colegio del ayuntamiento, li deien llavors ). Amb tota mena de mancances, però portada per tres homes extraordinaris, adelantats a la seva època, que ens varen donar el millor que tenim uns quants que anem directes cap els 50, i quedem bocabadats veient el decurs de les coses avui dia. Don Emilio, un home com pocs, un privilegi haver-lo tingut, haver aprés d’ell.
Mirant uns quants il.lustres politics d’avui dia –especialment alguna política- ell diria segur: “Si Juan [Valls] y yo les hubiéramos dado clase, tendrían mucho más nivel…”. I que dir d’algun polític, galleg com ell, segur que s’en avergonyiria dels seus paisans.
Gracias por haber formado parte de nuestras vidas, profesor. Gracias por regalar algo tan preciado, y tan escaso hoy día, a unos mocosos que atendíamos embobados a un tío con acento gallego, impartir sabiduría y humanidad, no solo asignaturas.
Cuando me largue de este mundo, espero encontrarle, y que me regale una clase magistral de Historia. Esta vez le prometo no interrumpirle, ¿recuerda?.
Hasta siempre, don Emilio; hasta siempre, Señor Profesor.
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s