Un Vot Valent. De tot cor.

Ha estat una campanya llarga. Massa llarga. Gairebé dos anys. Amb una crisi histórica que com sempre, ha colpejat ón més mal fa: el treballador anònim, l’empresari petit i mitjà. Cridòria sense sentit d’un govern català lligat de mans per un partit absolutament minoritari, i amb una dèria: prohibir respirar al ciutadà, tornar a les cavernes de l’edat mitjana, fent un ús pervers del color verd. I un cap de govern pusil·lànime, menystingut per els seus principals espanyols, i ballant l’aigua a aquests eixelebrats pseudo-progres de salò, responsables, entre altres moltes meravelles, de la mort de cinc bombers, del descrèdit de tot un cós de policía… I en mig, un partit que va cometre greus errades, de càlcul, de gestió. Massa anys esperant exercir el poder, massa nervis, massa pressa per aixecar Catalunya, i a més, en una direcció equivocada, creient que el socialisme espanyol i català serien bons companys de camí; que fins i tot, Catalunya podría tenir una influència important a la Carrera de San Jerónimo.

Grans expectatives, que van anar esquerdant-se amb el temps, i van saltar pels aires la primera setmana de Juliol, quan uns sinistres magistrats aficionats a la ‘corrides de braus’, van desfermar l’atac més furibund contra Catalunya, des de la batalla de l’Ebre, d’on mon avi, gadità de neixement, i català de cor, va tenir que fugir cap a França, deixant en bones mans la seva dona i els seus dos fills de vuit i quatre anys, fins que els va retrovar a Montpellier dos anys després del fí de la guerra, que per alguns encara no ha acabat. Qui cregui que ho ha fet que perdi cinc minuts llegint això. http://www.intereconomia.com/noticias-gaceta/opinion/vamos-no-ir-votar  Realment, aquesta gent segueix in crescendo a l’estat espanyol. Les seves diatribes, a diari, cada cop van fent forat a les ments ignorants dels espanyols adormits. I dels espanyols que viuen del nostre esforç. Veus a diari l’insult groller i sense resposta al teu país. Et diuen separatista qui són separadors. Espanyols que pensen que “el glorioso imperio donde no se pone el sol” encara té alguna cosa a dir. Que nega y rebutja el que no coneix, el que pot ser una mica millor. ¿Algú s’ha preguntat per què, hagi qui hagi a la Moncloa, el principal mercat espanyol es a Sudamérica?. Perquè a Sudamérica es parla español i no cal saber-ne idiomes per anar-hi.

Creia des de feia messos, que el sentit del meu vot d’avui estava clar. Les enquestes semblava que em donaven la raó. Però dubtava. No són dels meus, pensava. Tot i que…

Els meus. Bona paraula. Fa dies, parlant d’això, algú a qui respecto molt em va etzibar una pregunta: “Llegeixo el teu bloc, però no et defineixes. Com et defineixes? Quí ets? Com et sents?. Mira’t, pensa què i qui ets, vota en conseqüència”.

– Rebutjo la monarquia, especialment la dinastia Borbó. Soc català, va contra la meva naturalesa. La monarquia, ni que sigui parlamentaria com l’espanyola, és un anacronisme, una anomalia democrática. Premo el comandament a distància quan algú de la ‘familia’ apareix en pantalla. I no ho faig ara, ho he fet sempre. Em nego a que el meu país sigui presidit per els hereus de Fernando VII. Punt.

– Porto sang de lliutadors, d’emigrants peninsulars vinguts a Catalunya a forjar la seva vida, que varen estimar Catalunya com la seva terra, que la van patir, treballar, lluitar, fugir del dictador i refer la vida de nou. Porto sang catalana de sempre, arrelada a la Terra Alta, gent que amb prou feines, els anys 60, sabia parlar castellà acceptablement.

– No puc soportar que el meu país hagi estat sota la bota de dictadors visionaris durant segles, munyint la mamella d’un poble esforçat, seriós –ara estem molt per sota en respecte-. Que s’ens robi a diari per mantenir a ganduls subvencionats amb els diners que jo genero, que el meu empresari produeix amb la seva gent com jo. Valgui a dir que el meu cap parla català de pena, però és més català que molts.

– No admeto, de cap manera, que vinguin de fora a dir-me en quin idioma haig de parlar, ni a insultar-me dient-me ‘provinciano’ per voler utilitzar el meu idioma, quan jo parlo uns quants més que ells, que son ignars de naixement.

– No vull pertànyer a un país de riota, governat per ultradretans decimonònics, o per nou-progressites de saló, que menteixen més que parlen, que no van saber prevenir un crisi brutal, i que, pitjor, no han sabut gestionar-la, si no és robant-me més encara, per mantenir l’estatu quo dels seus mantinguts, votants adeptes de tota la vida, mentre la mamella catalana ragi.

– No puc córrer el risc de que el meu vot, passat demà, serveixi per alimentar possibles pactes amb la ultradreta espanyola –deixem-nos de tonteries políticament correctes: és ultradreta-, i que aquesta tingui la més mínima influència en el meu país, ni que sigui per lliutar contra la crisi i el desastre creat per PSC i ICV, amb el silenci inexplicable d’ERC.

– Crec sincerament que Juliol del 2010 ha marcat un punt d’inflexió importantíssim en l’esdevenidor de la meva terra. Será llarg, será complicat, arribistes i il·luminats d’última hora han vingut ha trencar una unitat catalanista que havia costat molt, i molts cadàvers polítics, assolir. Ara que semblava que es podía reiniciar el camí, surten a pixar els gossets, deu ser el que anomenen ‘eròtica del poder’. Bé, viurem amb això. O si les urnes dicten sentència, potser desapareixeran com el fum. Es veurà. Escric això al migdia, quan ni el 30% de l’electorat ha votat encara.

– No puc aguantar ni un minut més que s’em trepitji el cap a diari, demonitzant-me perquè soc diferent a ells, que vull un futur estat propi, que no poso tanques al camp català. Es hora de dir-lis clarament, i en un idioma que entenguin, que n’estem farts d’Espanya, de les seves misèries, dels seus robatoris, de la seva estulticia malaltissa; de sostenir un estat que ni ens vol ni ens respecta. Es hora de caminar amb pas ferm cap el nostre futur. El camí, será complicat, sense dreceres idiotes de quatre eixelebrats que creuen que al 2011 serem independents “per collons”.

– Ni la cultura, ni el tarannà, ni la societat catalana son de lluny semblants als estereotips espanyols de sempre. No m’identifico amb cap d’ells. No ho he fet mai. I per la meva professió ho he copsat cents de vegades: la marca Catalunya ven, la marca Espanya és un llast.

Podria seguir fins l’infinit. Podria estar-me hores escribint fins aborrir-me. A la fí, això és per un blog privat, privadíssim, que a ningú probablement interesi, més que a mi mateix. Ja m’he enmirallat. Ja he fet un exercici sincer amb mi mateix. Ja he deixat de banda tacticismes polítics que no van amb mi, per la sencilla raó de que no soc polític professional. No entraré a valorar el famossísim vot útil o inútil (d’aquest últim hi haurà massa i tot). He fet un acte de conciliació amb mí mateix.

I la meva experiència vital em diu que moltes vegades, gairebé sempre, m’he posat del cantó dels perdedors; que jo era del “coyote” i em queia grós el “correcaminos”. Que Twitty era un imbècil i que m’identificava amb el gat. Que Pierre No-doy-Una era el meu herói, i el seu gós estossegador m’agradava més que la Penèlope Glamour. Que Hannibal Lecter té la veritat, i no els corders de la Clarice Starling. Que prefereixo ser perdedor amb dignitat, que lacai de guanyador.

Que prefereixo mil vegades una Catalunya lliure de servilismes, que a sou de malparaits que insulten la meva inteligència a diari.

Que en un món globalitzat, hi cap perfectament la meva terra, amb la seva identitat pròpia, i sense demanar permís per anar per el món. Que no em calen dues banderes per ser escoltat. Que la meva és més que suficient, i val molt més.

Que realment val la pena prendre el testimoni dels meus avis i apostar de valent per una Catalunya, no pás millor, ans al contrari,  molt millor de la que tenim ara. Amb el cap ben alt, republicana, sense famílies mantingudes per el meu esforç al palau de la Zarzuela, ni al sud de Madrid.

Que ja n’hia ha prou de fer el ridícul amb quatre rals d’almoina coberts d’infàmia i menyspreu. Que no som la estúpida Ventafocs del sud d’Europa. Que s’ha acabat. Que com deia abans, será llarg i complicat, però què vols!, soc transitari, deu ser que m’agrada complicar-me la vida.

He votat. Sí, he votat. He dipositat un vot valent. Molt valent. Malgrat els errors passats. He votat amb el cor. I mirant al futur. El futur de la meva terra, la meva, no la d’altri. Per edat m’agafará vell, ben cert; però arrivará. I aquell dia, els valents somriuran.

Sabadell/Barcelona – 28 de Novembre, 2010.

  

Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s